En veu alta i per escrit!

Quan enyores a la família, a les amigues i al poble del qual vas marxar,

quan et sents sola (que no vol dir estar sola),

i tu sola t’has d’espavilar.

Quan decideixes fer un gir a la teva carrera laboral,

quan tens 24 h per pensar sobre tot allò que hauries decidit en 30 minuts,

quan rumies sense parar sobre què és el millor per la teva filla,

quan quedar per esmorzar vol dir fer-ho amb la teta a l’aire,

quan vas a tastar vins empentant un cotxet,

quan pagaries molta pasta per poder dormir 8 h seguides,

quan no tens temps per dedicar-lo a les teves aficions,

quan a les 19 h et poses el pijama i recordes que mai abans ho podies fer,

quan no pots repassar els blocs d’actualitat, ni obrir un llibre per plaer,

quan reflexiones sobre tot allò que durant els últims mesos han sacsejat la teva vida, ets conscient que…

Rodion Kutsaev

Estimes per sobre de tot,

acceptes la decisió que un dia vas escollir,

ofereixes incondicionalment el teu temps i la teva dedicació,

vius quasi tots els seus plors i també els seus somriures,

aprens a tenir molta paciència,

entens que la convivència és un trencaclosques,

acceptes que les rutines no les esculls tu,

pateixes com no ho has fet mai,

dónes sense esperar res a canvi,

la paraula sacrifici només l’apliques als altres,

aprens a valorar els espais personals,

i compagines els diferents papers que protagonitzes.

Quan ets conscient de tot això, ho pots dir en veu alta i per escrit, és quan entens que la vida passa molt ràpid, i tu només creixes, fas anys, canvies per bé o per mal, aprens i desaprens, però el més important és que descobreixes que les teves prioritats han canviat, que ara només t’importa una sola cosa i tot té un sentit diferent, intens i molt viu.

Feliç dia!

(Foto de Rodion Kutsaev per Unsplash)

 

Anuncis

El dilema del mes!

Des del naixement de l’Ada, que vaig demanar a tota la família que no publiqués cap foto d’ella a cap xarxa social. Durant aquests 5 mesos, la meva mare s’ha tornat boja per trobar fotos maques per posar al seu perfil de Whatsapp sense que es veiés la cara; la meva sister, dient que la gent es pensarà que l’Ada és lletja o fent-se mal també per penjar fotos a Instagram amb la seva #sobripreciosa; les meves nebodes estan igual, … i així fins fa una setmana.

Fa dies que vaig rumiant. Com ja sabeu, estic amb càmera en mà i no paro de fer fotos a tort i a dret, però és clar, el meu principal model és la meva filla i el meu company. A l’Albert, que no li agrada gens que li facin fotos, el tinc fregit i l’Ada, com no es queixa, doncs me’n aprofito però la cosa és que després aquest material no el publico.

foto_reflexio

(vía Unsplash)

I aquí tinc el dilema. Fins ara, m’he mantingut ferma amb la idea de mantenir la privacitat de la petita, sempre he pensat que ja tindrà temps quan sigui gran per decidir si ho fa ella o no, i no m’agradaria que se’n fes un mal ús. Però per altra banda, tinc fotos que m’agradaria publicar (només per Instagram), però això implica aixecar la “prohibició familiar” i deixar publicar fotos de la nena i no tenir “el control” de les fotos que es publiquen.

Potser en faig un gra massa, no ho sé. Per això t’estic escrivint.

Vosaltres que feu? Us ho vàreu plantejar? Què us ha portat a publicar fotos dels vostres fills?

 

Càmera en mà

wpid-img_20150618_213130.jpg

 

I tot va començar fa uns tres mesos. Tenen raó quan fan servir l’etiqueta #impulsatucreatividad. A mi m’han fet adonar d’allò del que realment em fa feliç. Fa molts anys que ho sé però fins ara, fins que va néixer l’Ada i vaig tenir “temps”, fins aleshores, no m’hi havia pogut dedicar.

Al maig, com ja us vaig explicar per aquí, em vaig apuntar al curs Hello!Family de Hello!Creatividad, i a partir d’allà es va encendre una petita espurna d’il·lusió i emoció per dedicar-me a una de les meves grans aficions, com escrivia el 2012.

Després d’aquest curs, ha plogut una mica: he aconseguit una Nikon D3000, m’he apuntat a un altre curs de fotografia i he comprat un objectiu de 35mm per la meva càmera. A partir d’ara, tot serà capturat.

Aprofitant el xute d’inspiració que estic rebent, he volgut fer un rentat de cara al bloc. Espero que ara us sigui més fàcil navegar, trobar els posts més ràpidament i per part meva, dirigir el bloc a tot allò que m’interessa.

Les ganes hi són. Espero seguir el camí que començo a descobrir.

 

16 setmanes després…

Ja han passat 16 setmanes des del 27 de març, i amb elles un munt d’històries per recordar. Després de reprendre el meu jo treballadora {just fa tres dies}, m’ha vingut de gust fer un repàs del meu permís de maternitat i explicar-vos 16 moments que de ben segur heu viscut en algun moment o altre.

1. Evidentment, parir a l’Ada. Sense ella, aquest post no seria possible.

2. Descobrir com s’estima sense esperar res a canvi.

3. Emocionar-me amb la dolçor de la meva fillola.

4. Plorar el més sentit dels meus adéus.

5. Ampliar el cercle d’amigues.

6. Agrair molt.

7. Petonejar sense parar.

8. Aprofitar al màxim els dies i fer tot allò que realment ha valgut la pena.

9. Somriure cada vegada que sento al meu nebot crida “amunt” per venir a veure a la petita.

10. Aprendre molt, de mi i de totes.

11. Portejar amb amor.

12. Alimentar la meva creativitat.

13. Endreçar poc per prioritzar molt.

14. Entendre que la conciliació familiar i laboral ara mateix no és possible.

15. Observar amb uns altres ulls.

16. Ser més forta, ser més valenta i creure que tot és possible.

16_setmanes

Per què totes les petites vivències aporten grans valors.

Feliç setmana!

Nova vida, noves inspiracions

Just avui fa 8 setmanes que vaig experimentar l’experiència més al·lucinant de la meva vida, i després de quasi 2 mesos de mica en mica torna a la normalitat.

És una normalitat diferent, tampoc pretenc tornar a la meva antiga rutina, però si que estic motivada per recuperar els meus petits espais per dedicar-me a fer allò que realment em vingui de gust.

En ple post part, la meva màxima prioritat és gaudir del temps i la cura de la meva petita, i totes sabem que quan s’és mare l’escala de prioritats canvien… suposo que així que torni a la meva realitat laboral, aquesta escala encara es veurà més canviada però avui estic contenta perquè sento que cada dia que passa gaudeixo més de la meva família però a la vegada, estic motivada per tornar trobar els meus moments i els meus espais per ser jo mateixa.

El bloc és un d’aquests espais que guardo per mi. Escric molt poc però m’agrada saber que el tinc. No sé ben bé cap on tirar (no és la primera vegada que el bloc està en crisi), ara em manca més temps per escriure (que abans) i també més inspiració per trobar temes d’interès personal, a banda de la maternitat.

Dilluns començo un curs de fotografia on line i durant les pròximes setmanes espero inspirar-me i aconseguir la creativitat que em manca per canviar una mica el camí del bloc i fer d’aquest, el meu racó de desconnexió.

flor

Feliç cap de setmana!

 

 

42 setmanes després…

Et tinc sobre meu penjada del Caboo Carrier. Així t’adorms tenint 14 dies de vida, al pit de la mare que et va ajudar a arribar a aquest món.

Ara que sóc la teva mare, encara que em costi d’assimilar, és quan entenc al 100% la frase que tant m’ha dit la teva iaia al llarg dels anys: “Yo te he dado la vida”. Per fi, he pogut experimentar que vol dir donar la vida, o altrament dit, ajudar a néixer a una persona.

En aquest escrit voldria plasmar el teu naixement i a la vegada el meu part.

Tots t’esperàvem pels volts del 14 de març. Suposo que en un exercici de tranquil·litat, vaig pensar que fins a la setmana després no arribaries. Tenia fe en tots els fets climatològics del 20 de març per tal de començar a fer feina i posar-me de part. Cada nit marxava a dormir somiant en què durant aquelles pròximes hores em despertaries amb les contraccions típiques, però no. Em despertava mil vegades per anar al bany i res. Eren les 09 h i jo seguia com el dia anterior.

Com si estiguéssim en una contra rellotge, veia que els dies s’esfumaven i tu no volies arribar. Suposo que massa bé et cuidava amb les mil gormanderies amb què t’alimentava.

Et desitjava un naixement senzill, tendre, sense complicacions i sense gaires històries. Volia un part natural. Volia veure quin era el meu límit de dolor, volia saber si et podria veure sense cap tipus d’ajuda farmacològica, m’hagués agradat estar al meu aire, junt amb el teu pare, però llevat d’estar al seu costat en tot moment, no va poder ser.

41 setmanes i 6 dies. El dijous 26 de març a les 09 h ingressàvem a la Mútua de Terrassa per començar el procés que ens portaria el millor regal de la nostra vida.

A les 10 h, em col·loquen la primera pastilla vaginal de prostaglandines. Després d’una hora de monitors, ens fan pujar a planta i ens instal·lem a l’habitació. La llevadora que m’atén em comenta que el part que desitjo difícilment serà possible perquè els parts induïts són més dolorosos.

Cap símptoma.

A les 16 h, tornem a baixar a la Sala de parts i em posen la segona pastilla. Després d’una altra hora monitorada, tornem a l’habitació 111B on passem la tarda llegint, parlant, mirant la TV, passejant pel passadís,…

Cap símptoma.

Després de sopar, allà les 20.30 h, començo a tenir dolors de regla i m’emociono. Això s’activa, vull pensar.

A les 22 h, em col·loquen la 3a i última pastilla vaginal. Màxim són 4, però jo ja no arribo.

A les 23 h, arribem a l’habitació i com per art de màgia les contraccions truquen a la porta amb un soroll terrible. Començo a tenir contraccions, però no són ni de bon tros com jo les esperava. Ni cada 20 minuts, ni cada 10 ni res semblant… arriben totes juntes, quina més ràpid i jo sense saber què fer. Mentalment estic forta, les controlo pensant que el dolor m’acosta a tu, que tot allò és per alguna cosa molt gran. Les respiro totes i cadascuna d’elles però a les 01.30 h no puc. Faig venir a una llevadora perquè creiem que he expulsat la 3a pastilla.

La llevadora, em tranquil·litza dient-me que paciència i relax que només estic dilatada de 3 cm (haig d’arribar a 10), que millor em dutxi amb aigua calenta i intenti descansar. Descansar? Amb les contraccions que tenia era impossible estirar-me, però ben mirat, és que era impossible posar-me de qualsevol manera.

Seguim a l’habitació, junts. L’Albert em mira amb ulls de no saber com ajudar-me, però està allà. Sort en vaig tenir. Ell és pura calma i a mi això, em relaxa. Les contraccions són molt heavys, doloroses i no em deixen cap respir de més d’un o dos minuts entre una i l’altra. Jo no sabia com eren les contraccions però tothom té raó quan diu que si són de part, saps que vas de part!

A les 03 h de la matinada, aproximadament, recordo que tot canvia. Estic agafada als peus del llit, aferrada aquell tros de barana, les contraccions no em donen treva i la ment em juga una mala passada. Surt la lleona que porto dins i tal qual, començo a cridar, a suplicar l’Albert que avisi perquè no puc més, necessito l’epidural. Acabo gemegant al terra de l’habitació, despullada perquè crec que el fred del terra m’ajuda a passar-les millor.

Després del viatge més llarg pels edificis de la Mútua, arribo a la sala de parts i allà m’atén la Laura, el meu àngel durant tota la nit. En no res, em posen l’anestèsia i com qui no vol la cosa, a les 04.30 h
la lleona s’ha calmat i demano perdó a tothom pel que hagi pogut dir!

Dormim. No sé com estàs tresor, però jo aprofito per dormir. De tant en tant entren a mirar els monitors i fer tactes, dilato lenta, molt a poc a poc però a mi ja m’és igual. En aquell moment, ja no tinc dolor.

A les 08 h, passem de la foscor, la música que m’havia preparat i el relax de la sala, a llums d’escenari i poca música. Entra el ginecòleg i ens diu que et faran un PH. Jo em quedo tal qual fins que ens diu que és una punció que et faran al cap per saber els nivells d’oxigen en sang. Tot canvia. Em cauen les llàgrimes. Pateixo per tu i per mi. Em ve al cap anar a quiròfan i no vull, no em vull separar del teu pare i ni molt menys saber que no podré fer el pell a pell amb tu.

La prova surt bé, i la repeteixen al cap de 20 minuts. Torna a sortir bé. I jo penso, doncs, ara a relaxar-nos i ja arribarà el moment. Ingènua de mi!

En un no res, comencen a entrar llevadores, recordo mínim 4, preparar els papers i tot l’instrumental, i en un pim pam pum… m’expliquen com ho haig de fer, com haig de fer els pujos que et faran néixer.

En tot moment, l’Albert estava al meu costat. Sempre a la meva dreta, amb la mà sobre la meva espatlla, animant-me.

Devien ser uns 8-10 pujos però jo només en recordo 4. Tots els faig amb els ulls tancats, per això sols recordo 4 moments en què vaig obrir els ulls. El primer, quan un dels ginecòlegs m’ensenya la ventosa; el segon, quan veig una mà amb els fòrceps; el tercer, veig el teu cap tot morenet i quart, va ser el moment més al·lucinant, increïble i meravellós dels meus 32 anys de vida, el teu naixement.

Et van alçar davant meu, tenies un to de pell entre lila i blau i ara sí, sense tancar els ulls, ja tornaves a sentir-me, pell amb pell, amb els teus plors i les nostres llàgrimes. Ens mirem, i just després miro al teu pare. Els dos plorem d’amor i d’alegria.

Després de quasi 24 h que dura el procés d’inducció, en 35 minuts et vam conèixer, el dia que celebràvem les 42 setmanes juntes.

No em sento malament per haver tingut un part amb el qual jo no hi comptava, estic tranquil·la perquè suposo que després de tot, alguna cosa entre tu i jo no va connectar per tal que acabés sent un part induït. Però tinc algunes imatges al cap que suposo que no esborraré mai, i que ara mateix, encara em fan sentir estranya.

Avui, després de quasi un mes després, acabo aquesta crònica del teu naixement, segueixes a la Caboo, tu, baldufa meva, creixes meravellosament mentre jo encara “cuido” la episio que em van fer (que no és poca) i penso en la batalla que lluitarem plegades per treure les mugroneres.

Però ara si, ja estem juntes, pell amb pell!

Espero que el meu relat ajudi a les mares primerenques a ser conscients de les situacions de la vida i no anar saltant amb ingenuïtat per camps de flors, com ho vaig fer jo.

“No és el meu part, és el naixement de la meva filla”.