42 setmanes després…

Et tinc sobre meu penjada del Caboo Carrier. Així t’adorms tenint 14 dies de vida, al pit de la mare que et va ajudar a arribar a aquest món.

Ara que sóc la teva mare, encara que em costi d’assimilar, és quan entenc al 100% la frase que tant m’ha dit la teva iaia al llarg dels anys: “Yo te he dado la vida”. Per fi, he pogut experimentar que vol dir donar la vida, o altrament dit, ajudar a néixer a una persona.

En aquest escrit voldria plasmar el teu naixement i a la vegada el meu part.

Tots t’esperàvem pels volts del 14 de març. Suposo que en un exercici de tranquil·litat, vaig pensar que fins a la setmana després no arribaries. Tenia fe en tots els fets climatològics del 20 de març per tal de començar a fer feina i posar-me de part. Cada nit marxava a dormir somiant en què durant aquelles pròximes hores em despertaries amb les contraccions típiques, però no. Em despertava mil vegades per anar al bany i res. Eren les 09 h i jo seguia com el dia anterior.

Com si estiguéssim en una contra rellotge, veia que els dies s’esfumaven i tu no volies arribar. Suposo que massa bé et cuidava amb les mil gormanderies amb què t’alimentava.

Et desitjava un naixement senzill, tendre, sense complicacions i sense gaires històries. Volia un part natural. Volia veure quin era el meu límit de dolor, volia saber si et podria veure sense cap tipus d’ajuda farmacològica, m’hagués agradat estar al meu aire, junt amb el teu pare, però llevat d’estar al seu costat en tot moment, no va poder ser.

41 setmanes i 6 dies. El dijous 26 de març a les 09 h ingressàvem a la Mútua de Terrassa per començar el procés que ens portaria el millor regal de la nostra vida.

A les 10 h, em col·loquen la primera pastilla vaginal de prostaglandines. Després d’una hora de monitors, ens fan pujar a planta i ens instal·lem a l’habitació. La llevadora que m’atén em comenta que el part que desitjo difícilment serà possible perquè els parts induïts són més dolorosos.

Cap símptoma.

A les 16 h, tornem a baixar a la Sala de parts i em posen la segona pastilla. Després d’una altra hora monitorada, tornem a l’habitació 111B on passem la tarda llegint, parlant, mirant la TV, passejant pel passadís,…

Cap símptoma.

Després de sopar, allà les 20.30 h, començo a tenir dolors de regla i m’emociono. Això s’activa, vull pensar.

A les 22 h, em col·loquen la 3a i última pastilla vaginal. Màxim són 4, però jo ja no arribo.

A les 23 h, arribem a l’habitació i com per art de màgia les contraccions truquen a la porta amb un soroll terrible. Començo a tenir contraccions, però no són ni de bon tros com jo les esperava. Ni cada 20 minuts, ni cada 10 ni res semblant… arriben totes juntes, quina més ràpid i jo sense saber què fer. Mentalment estic forta, les controlo pensant que el dolor m’acosta a tu, que tot allò és per alguna cosa molt gran. Les respiro totes i cadascuna d’elles però a les 01.30 h no puc. Faig venir a una llevadora perquè creiem que he expulsat la 3a pastilla.

La llevadora, em tranquil·litza dient-me que paciència i relax que només estic dilatada de 3 cm (haig d’arribar a 10), que millor em dutxi amb aigua calenta i intenti descansar. Descansar? Amb les contraccions que tenia era impossible estirar-me, però ben mirat, és que era impossible posar-me de qualsevol manera.

Seguim a l’habitació, junts. L’Albert em mira amb ulls de no saber com ajudar-me, però està allà. Sort en vaig tenir. Ell és pura calma i a mi això, em relaxa. Les contraccions són molt heavys, doloroses i no em deixen cap respir de més d’un o dos minuts entre una i l’altra. Jo no sabia com eren les contraccions però tothom té raó quan diu que si són de part, saps que vas de part!

A les 03 h de la matinada, aproximadament, recordo que tot canvia. Estic agafada als peus del llit, aferrada aquell tros de barana, les contraccions no em donen treva i la ment em juga una mala passada. Surt la lleona que porto dins i tal qual, començo a cridar, a suplicar l’Albert que avisi perquè no puc més, necessito l’epidural. Acabo gemegant al terra de l’habitació, despullada perquè crec que el fred del terra m’ajuda a passar-les millor.

Després del viatge més llarg pels edificis de la Mútua, arribo a la sala de parts i allà m’atén la Laura, el meu àngel durant tota la nit. En no res, em posen l’anestèsia i com qui no vol la cosa, a les 04.30 h
la lleona s’ha calmat i demano perdó a tothom pel que hagi pogut dir!

Dormim. No sé com estàs tresor, però jo aprofito per dormir. De tant en tant entren a mirar els monitors i fer tactes, dilato lenta, molt a poc a poc però a mi ja m’és igual. En aquell moment, ja no tinc dolor.

A les 08 h, passem de la foscor, la música que m’havia preparat i el relax de la sala, a llums d’escenari i poca música. Entra el ginecòleg i ens diu que et faran un PH. Jo em quedo tal qual fins que ens diu que és una punció que et faran al cap per saber els nivells d’oxigen en sang. Tot canvia. Em cauen les llàgrimes. Pateixo per tu i per mi. Em ve al cap anar a quiròfan i no vull, no em vull separar del teu pare i ni molt menys saber que no podré fer el pell a pell amb tu.

La prova surt bé, i la repeteixen al cap de 20 minuts. Torna a sortir bé. I jo penso, doncs, ara a relaxar-nos i ja arribarà el moment. Ingènua de mi!

En un no res, comencen a entrar llevadores, recordo mínim 4, preparar els papers i tot l’instrumental, i en un pim pam pum… m’expliquen com ho haig de fer, com haig de fer els pujos que et faran néixer.

En tot moment, l’Albert estava al meu costat. Sempre a la meva dreta, amb la mà sobre la meva espatlla, animant-me.

Devien ser uns 8-10 pujos però jo només en recordo 4. Tots els faig amb els ulls tancats, per això sols recordo 4 moments en què vaig obrir els ulls. El primer, quan un dels ginecòlegs m’ensenya la ventosa; el segon, quan veig una mà amb els fòrceps; el tercer, veig el teu cap tot morenet i quart, va ser el moment més al·lucinant, increïble i meravellós dels meus 32 anys de vida, el teu naixement.

Et van alçar davant meu, tenies un to de pell entre lila i blau i ara sí, sense tancar els ulls, ja tornaves a sentir-me, pell amb pell, amb els teus plors i les nostres llàgrimes. Ens mirem, i just després miro al teu pare. Els dos plorem d’amor i d’alegria.

Després de quasi 24 h que dura el procés d’inducció, en 35 minuts et vam conèixer, el dia que celebràvem les 42 setmanes juntes.

No em sento malament per haver tingut un part amb el qual jo no hi comptava, estic tranquil·la perquè suposo que després de tot, alguna cosa entre tu i jo no va connectar per tal que acabés sent un part induït. Però tinc algunes imatges al cap que suposo que no esborraré mai, i que ara mateix, encara em fan sentir estranya.

Avui, després de quasi un mes després, acabo aquesta crònica del teu naixement, segueixes a la Caboo, tu, baldufa meva, creixes meravellosament mentre jo encara “cuido” la episio que em van fer (que no és poca) i penso en la batalla que lluitarem plegades per treure les mugroneres.

Però ara si, ja estem juntes, pell amb pell!

Espero que el meu relat ajudi a les mares primerenques a ser conscients de les situacions de la vida i no anar saltant amb ingenuïtat per camps de flors, com ho vaig fer jo.

“No és el meu part, és el naixement de la meva filla”.

11 thoughts on “42 setmanes després…

  1. Genial relato!! Q de verdad que el ultimo pujo y verla es lo más bestia del mundo de emoción ! Literalmente parece pararse el mundo!

  2. Nena és de lo més emocionant que he llegit en temps, ets única!! Et trobo a faltar a la xarxa!! Petonets molts grans!!

  3. Uff! Quin post més emocionant! Molt ben escrit i expressat. felicitats.
    T’haig de dir que com a futura mare primarenca mhan passar dos pensaments contradictoris… 1. Estic cagada. No se si podré. 😞 2. Quina il·lusió poder-la tenir en braços…

Deixa un comentari...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s