No ho hauria dit mai…

No hauria dit mai que el que vaig començar al maig de 2011 amb ganes d’escriure per explicar-me m’hauria durat tant. A vegades, quan no he pogut actualitzar el bloc en setmanes, he pensat a tancar-lo però en part em fa pena i per això segueixo aquí. Fa tres anys que forma part de mi, és el meu raconet de món, on, quan vull, escric el que em ve de gust. I també és la meva particular biblioteca, on cerco receptes que ja no recordo, fotos que ja no guardo, …

Lligat amb aquest aniversari, he aprofitat per tornar a canviar la imatge del bloc. No estava còmode amb l’últim canvi fet i sempre ho tenia present però mai trobava el moment. Ahir va ser el dia.

Després de passar-me tot el cap de setmana tancada a casa prenent xarop de colzes, el diumenge al vespre em va venir de gust evadir-me dels llibres i mirar alguns blocs, llegir els meus preferits i fer alguns canvis al meu personal. I així ha estat!

Què us sembla el nou look? Espero que us agradi tant com a mi, perquè em va costar molt decidir-me. Us explico una mica, si cliqueu a la segona icona de dalt a la dreta, us apareixeran els enllaços dels blocs que segueixo, els comentaris al Twitter, les fotos a Instagram, el núvol d’etiquetes i alguns ginys més; i si marqueu la tercera icona, apareix a la capçalera una franja per cercar informació dins del bloc.

Sovint els esforços porten grans recompenses

Gràcies per ser-hi, per deixar-hi comentaris, per felicitar-me quan em veus, per compartir-los a les xarxes socials i per sobre de tot, per llegir-me i entendre una mica més qui sóc!

Feliç setmana!

 

Val la pena escriure…

Moltes, moltes, moltíssimes gràcies pel vostre suport durant aquesta setmana. Fa quasi tres anys que escric en aquest bloc i sempre havia pensat que no passava res si escrivia sobre l’hirsutisme. I la veritat és que no ha passat res. Al contrari, ha estat genial poder compartir la meva història amb la majoria de vosaltres, i encara ho ha estat més rebre tantes visites, els vostres sincers comentaris i els “m’agrada” al Facebook.

És en aquest moment que veus que a vegades, val la pena escriure per poder fer arribar als altres el que una mateixa pensa, viu, sent i respira.

Gràcies per ser-hi.

No fa falta escriure res més…

Al sofà de casa. Alço la mirada i ho veig tot groc. Les margarides fa una setmana engalanaven el Lokal d’Ullastrell i ara ho fan a casa. No s’han pansit encara, bona senyal. Tot segueix sent groc. I el groc, ara em porta molt bons i dolços records.

Els records dels bons amics, també dels que no van poder venir. Dels amics i la família, persones amb sentiments i emocions com jo, que van voler celebrar una efemèride com és que jo, la Callustrellenca fes 30 anys. Com vaig dir-vos dissabte passat, mai pensava poder tenir en un mateix espai els meus dos mons. El món de Callús, amb la gent de tota la vida, amb la meva gran família, amb les nenes, les cuques i les soletes, sempre acompanyades dels xicotets i de les xiques de la casa. I el món d’Ullastrell, amb la meva nova família, amb l’Albert, i la gent del Lokal, les magnòlies i els jabalins.

És al·lucinant i molt emotiu pujar-te sobre una cadira i veure les cares de les persones que més estimes, i recordar-te de totes les que t’han acompanyat durant aquests anys. Gran records pels que ja no hi són, pels que ja no se’n poden recordar, i per les que porto al cor malgrat no les vaig poder abraçar.

Gràcies,  món de Callús per demostrar-me que malgrat la distància encara hi sou  molt present. Gràcies, Lokal per acollir-me i integrar-me tant i tant bé. Per deixar-me entrar a les vostres vides i ensenyar-vos que a Callús també tenim caràcter.

Que jo sigui feliç també és culpa vostra.